Su male de sa limba

de Giacuminu Ledda Secchi

In Sardigna, òmines e berbeghes non si l’isfrancant dae duas maladias chi  si mustrant in sa limba e cun sa limba. Sas berbeghes si podent ismalaidare de sa “maladia de sa limba biaita” chi, cun sa sugetzione psicològica a sos anglitzismos chi tenet su provintzialismu  italianu, est mutida “blue tongue”; maladia epidèmica,  transitòria, ma de custa no apo a faeddare.

Sos òmines, in càmbiu, sunt leados dae un’àtera genia de maladia, chi no aparit in sos tratados de patologia mèdica, ma chi tenet efetos destruidores a pitzu de s’autoistima personale in sos sugetos chi la sufrint. Su nùmene suo est: sostitutzione linguìstica, o càmbiu de limba, isperende chi, semper pro provintzialismu, no li pòngiant a nùmene “language substitution”.

Custa maladia est endèmica, comente lu fiat sa malària in sos sèculos colados, est a nàrrere: tenet una permanèntzia costante in su logu chi s’istùdiat, chi pro su chi nos pertocat est sa Sardigna. Est presente finas in ogni àteru logu in ue esistit una limba minoritària e minorizada. Sa manifestatzione sua prus caraterìstica est su càmbiu linguìsticu: su càmbiu dae faeddare in sardu a faeddare italianu.

Sas càusas de custa maladia, ma no isto inoghe a las ammentare totu, sunt meda e vàrias: in antis de totu pressiones econòmicas e culturales importantes, ma sa càusa prìntzipe si podet reconduire a su pagu cunsideru chi sos meres de sa Sardigna, meres de foras e de intro, ant tentu pro sa limba nostra, semper cunsiderada ruza. A custas càusas si lis est agiunta sa paga resistèntzia de sos sardos, cando non sa complitzidade, a sa fura de sa limba issoro.

Sa maladia de sa sostitutzione linguìstica si manifestat cun sìntomas e signos fìsicos e emotzionales, individuales e familiares, o sotziales. Comintzat a manera muitza, fartza, cuada, ma manu manu si manifestat in totu su ventàlliu suo de signos: dificultade a agatare, in sa limba adotada, sa paràula prus adata a su pensamentu prus ìntimu, illissigadas grammaticales e/o sintàticas, chi a bortas faghent finas a rìere, ènfasi e pompa in su faeddare, acumpangiadas su prus de sas bortas dae acchichiaduras, blocu de su limbàgiu e afannu.

Dae unu puntu de vista emotzionale, totu custos sinnos si aunint a disànimu, tristura, apatia, iscoramentu (custas ùrtimas manifestatziones presentes pro su prus in pessones mannas); si perdet su ritmu e sa musicalidade de sa limba originale, sa sarda, pro achirire ritmos e musicalidade dissonantes chi medas bortas si cherent cuare, ma cun unos resurtados penosos. In s’ambiente familiare si podent dare casos de fìgios chi rimpròverant a sos babbos e a sas mamas de non lis àere faeddadu in sardu e custos chi nant chi l’ant fatu pro su bene issoro, “io mi’ ti ho voluto imparare l’italiano” est sa frase prus repìtida.

Sos chi sufrint de custu male, tenent netzessidade de sa cumprensione nostra prus manna, de solidaridade, de amparu e de apògiu, ca sa cura est longa, ma dae custa maladia si podet sanare. Petzi chie at patidu un’istadu de disprètziu a sa limba pròpia ischit cantu est grave custu istadu patològicu.

Sa preventzione e cura de sa sostitutzione linguìstica comintzant cun esertzìtzios fàtziles: saludare in sardu, a mangianu e a sero, nàrrere bonas dies e bonu sero; preguntare a un’amigu: comente istas e ite novas, e frade tuo e sorre tua totus bene; custos esertzìtzios tocat a los fàghere cun  trancuillidade e seguridade, sena pònnere nen cara de carabineri, nen cara de macu. Bisòngiat cunsigiare a s’agatare cun àtera gente chi la pensat de sa matessi manera e pensare chi de custa gente bi nd’at meda. Su coràgiu de unu faghet essire a campu su coràgiu de àteros, in una progressione geomètrica. Custu est seguru.

Àteru cunsìgiu bonu est su de istimulare a andare in sas librerias e comporare e lèghere libros in sardu, poesia o prosa est indiferente, pro mannos e minores; sas publicatziones in limba sarda, de autores nostros o furisteris traduidos a su sardu sunt creschende semper prus in custos ùrtimos annos. Pro chie su sardu no l’at mai intesu in domo sua, ma chi a seguru no li sonat a origras comente su finlandesu, e semper chi tèngiat sa punna de l’imparare, bi cheret passièntzia e impignu. Su chi importat est a chircare de frenare s’avantzamentu e isparghimentu de custa maladia de sa sostitutzione linguìstica.

Devimus cunsigiare chi est una bona pràtiga su de comintzare a iscrìere in sardu finas sas cosigheddas de pagu importu: sa lista de su chi si  comporat in butega, pane, abba, petza e àteru; imbiare sos sms a sos amigos in sardu: nos bidimus a s’essida de iscola o de su traballu; isfortzare·si de iscrìere semper in sardu sas annotatziones pro s’incràs e sos apuntos personales, pro esempru: mèrcuris a sas ùndighi a collòchiu cun sos professores de fìgiu meu.

Comintzare s’arresonu in sardu e sighire finas si s’interlocutore rispondet in italianu, non pro marrania, ma comente cunfrontu igualitàriu intre duas limbas. Sa cura est longa, ma cun testorrudesa si podet sanare. Sos primos signales de megioru sunt: sa pèrdida de timòria de faeddare in sardu cun gente disconnota, s’iscumparta de birgòngia e de ogni tipu de cumplessu, una sensatzione disconnota de praghere ìntimu pro imparare ogni die de prus sa limba de sa terra pròpia, bìdere chi  b’at semper prus gente chi si curat dae su male de sa limba, èssere cussiente de partetzipare in prima pessone a custu grandu càmbiu chi s’est dende.